Sovint solem afirmar fets que no estan prou justificats. Òbviament a l’atletisme també. En el següent article he volgut fer una anàlisi estadística per tal de poder dir, amb dades a la mà, quin és l’estat de l’atletisme avui en dia. Quins són els països més potents en l’àmbit atlètic? Quines són les disciplines atlètiques amb més bona salut i quines són les que estan més estancades? Tractarem de respondre-ho
Sempre m’ha agradat observar les dades i analitzar-les. A vegades aquestes ens corroboren aquella percepció o intuïció que tenim. Altres vegades ens donen sorpreses. Una de les dades que se solen utilitzar en els Jocs Olímpics o qualsevol altra competició internacional per tal de fer una classificació per països, és la del nombre de medalles que obté cada país. És una forma objectiva per tal de fer una classificació ordenada, però al meu entendre no dóna una realitat del tot acurada del potencial de cada país. A més, ho solen fer ordenant per nombre de medalles d’or i desempatant per nombre de medallds de plata o bronze en cas necessari. Això, sota el meu parer, pot arribar a distorsionar una mica els resultats perquè es pot donar el cas d’un país que tingui molts finalistes i poques medalles o moltes medalles, però poques d’or i quedar per sota d’altres que tenen un nivell general inferior.
Un altre problema és que en les competicions internacionals només hi poden participar 3 atletes per país i hi ha països que, si poguessin participar tots els seus millors atletes, obtindrien més medalles. Per tant, s’havia de buscar una altra fórmula. La que he triat són les dades de les 10 millors marques mundials per disciplina atlètica (de tots els temps i des del 2016 per tal de poder estudiar l’estat actual). He triat les 10 millors per facilitar l’estudi però potser hagués estat encara més just prendre les 100 millors marques. No crec que substancialment les dades variessin molt però seria interessant poder-ho comprovar.
Els resultats per països són els següents: 
EUA amb diferència domina l’atletisme masculí seguit de Kènia i Etiòpia. Però podem observar dues dades interessants; la primera és, que si suméssim els dos països africans, els resultats serien pràcticament idèntics (91 EUA i 89 Kènia + Etiòpia). La segona és que seguint les dades dels resultats dels 2 darrers anys els papers s’intercanvien i són els africans els que superarien als americans (43 per 38). Si a més a més, pensem que l’atletisme kenyà comença a despuntar amb proves que ja no són de mig-fons o fons, no és desgavellat poder pensar que en un futur el gran dominador de l’atletisme mundial seran aquests dos països africans.
Un altre punt a destacar és el poc nivell de l’atletisme espanyol (en el lloc 35è), amb només dues aparicions; la del cubà nacionalitzat Orlando Ortega en 110 metres tanques i la del marxador Francisco Fernández. 
Els EUA també domina clarament la classificació femenina seguida molt de lluny per Rússia. Però Etiòpia supera lleugerament a Kènia i la Xina entra en quarta posició quan en homes és la vuitena. Però en aquest cas, les marques realitzades des del 2016 ens mostren que els EUA és de llarg el millor país, quan no ho és tan clarament en les millors marques de sempre. De fet si sumessin l’antiga Unió Soviètica amb la Rússia actual (28 + 14) ens donaria que seria el primer país en marques de sempre. Segurament l’ombra del dopatge ens donaria alguna de les claus per entendre-ho. Cal destacar que encara l’antiga RDA (GDR en la taula) ocupa encara un lloc preferent amb 13 millors marques de tota la història quan els seus companys masculins només en tenen una avui en dia.
Espanya obté el 31è lloc amb tres presències, la saltadora Ruth Beitia i les marxadores Beatriz Pascual i Raquel Gonzalez.
Finalment obtenim la classificació conjunta, homes + dones: 
Com era obvi podem afirmar que els EUA és la primera potència atlètica del planeta. Haig de reconèixer que m’agrada molt veure l’atletisme polonès en desena posició amb 18 presències. Un país petit, sense grans recursos econòmics, però de gran tradició atlètica. Espanya segurament amb més recursos econòmics i una mida similar només està en el lloc 33 amb 5 presències…
Ara podem analitzar quin és el grau de salut de cada disciplina i veure si hi ha alguna prova que estigui estancada. He triat les disciplines olímpiques. El que he fet és treure la mitjana de les 10 millors marques mundials, però també he tret la mitjana de la data de quan es van fer les marques. En tots dos casos ho calculo en percentatge per tal de poder comparar proves que tenen valors diferents. He tingut en consideració tant la mitjana de marques com la mitjana de la data de quan es van aconseguir aquestes marques. Finalment faig una ponderació entre la mitjana de marques i la mitjana de dates per obtenir el factor que em permeti ordenar les diferents disciplines.
El resultat ha estat el següent per sexe: 
I en total (homes + dones ): 
Hi ha diverses coses per comentar. La primera és que la marató és la prova amb més bona salut (és a dir, les marques que es fan actualment no disten gaire de les millors de tota la història ). Ho és de forma global (homes + dones) i especialment en homes (un 99.79% espectacular en marques) i amb 6 marques fetes en els darrers 2 anys entre els top10. I a més, la marca top10 més antiga és del 2008. 
L’altra cosa molt interessant que cal destacar són els llançaments que estan molt clarament en les darreres posicions. Només la javelina se salva una mica però cal dir que va haver-hi no fa gaires anys un canvi de normativa que hi afecta. Francament no em sé explicar el mal resultat del salt de llargada.
En dones és espectacular el mal resultat del pes (els altres llançaments no conten perquè són relativament recents). La diferència és abismal. 
Actualment es llença 2 metres menys i les millors marques es van fer majoritàriament molt clarament en les dècades del 70 i 80. Només les marques 9 i 10 es van als fer als 90. I particularment crec que estarem així durant molt de temps. Més dades sospitoses, entre les top10 de tots el temps 9 atletes dels països de l’est o xineses. Als 2 darrers anys no n’hi ha cap…
Una altra prova totalment estancada són els 400 m femenins. En aquest cas el rècord és del 1985 de l’alemanya Marita Koch. Una atleta d’una classe única unida segurament als mètodes de dopatge de l’antiga RDA. Les millors atletes actuals estan a més d’un segon de la marca de Koch, la qual cosa fa pensar que també és un rècord difícilment batible.
Marita Koch quan va batre el rècord del món a Camberra:
Els 10 rècords del món més antics per disciplina en dones són: 
De nou, totes les marques, a excepció de les fetes per les atletes emparentades amb Al Joyneer, són fetes per atletes de l’est.
I si mirem els 10 rècords del món més antics en homes tenim: 
Òbviament les 3 disciplines amb el rècord mundial més antic són les de llançaments. I a continuació ens trobem amb autèntics mites de l’atletisme com Sotomayor, Bubka, Edwards o El Gerrouj. Hi surten dos atletes amb rècords també difícilment superables com Mike Powell, en llargada, i Kevin Young, en 400 m tanques, si bé l’aparició enguany de 2 atletes joves com el cubà Echevarría, en llargada, o l’atleta de Qatar, Samba, ens poden donar una mica d’esperança.
En dones si eliminem les disciplines de “nova” creació (com els 3000 metres obstacles, perxa i 5000 m en part i martell) la marató seria de nou la millor prova i si ho fem en global, la marató és la primera, com ja hem comentat, i els 100 m també tindria una posició molt destacada.
És curiós veure quines són les marques més antigues entre les top10.
En homes: 
De nou autèntiques llegendes de l’atletisme començant per Bob Beamon i el seu estratòsferic salt de 8.90 a Mèxic, el gran Sir Sebastian Coe amb els 1:41.07 dels 800 m, Edwin Moses amb els 47.02 dels 400 m tanques o el decatleta britànic Daley Thompson quan es va proclamar campió olímpic a Los Angeles.
Cal dir que Bob Beamon té l’honor de ser la persona amb la data de realització d’una marca top10 (de fet és la segona de tots els temps ) més antiga entre homes i dones i l’únic de la dècada dels 60.
Bob Beamon:
Sebastian Coe:
Edwin Moses:
Daley Thompson:
En dones: 
Entre les top10 apareixen 4 de llançament de pes i noms il·lustres com la ja anomenada Koch i les russes Kazankina o Olizarenko. Kazankina fou una extraordinària atleta que la seva carrera es va acabar quan el 4 de setembre de 1984 després de guanyar a París una 5.000 m, no va voler passar el control anti-dopatge i fou suspesa. Olizarenko encara té a dia d’avui la segona millor marca en 800 m només darrera de Jarmila KRATOCHVÍLOVÁ.
Tatyana Kazankina:
Nadezhda Olizarenko:
Les dades són objectives però cada persona pot interpretar-les i analitzar-les a la seva manera i tenir la seva pròpia teoria. Hem comentat l’efecte del dopatge en les proves de llançament. Sembla una raó força raonable perquè són conegudes i documentades les pràctiques habituals de dopatge que es feien als anys 70 i 80 als països de l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica. Al meu entendre els beneficis del dopatge són més evidents en les dones que en els homes, fet que fa que les marques femenines siguin considerablement més antigues que en el cas dels homes, però poden haver-hi altres raons que desconec.
Per què la marató és la prova on actualment es fan millors marques? I en canvi els 10.000 metres no? Per què els 100 metres gaudeix de bona salut i el salt de llargada no?
La meva teoria és que la marató és una prova on els atletes guanyen molts diners gràcies a les maratons populars. I per tant hi ha hagut una explosió d’atletes kenyans i etíops, amb unes condicions innates ideals per córrer aquesta prova, que en lloc de córrer 10.000 metres en pista es focalitzen a la marató. El 10.000 metres és una prova que se sol córrer en general poc, dóna pocs ingressos i, a més a més, les dades dels darrers 2 anys segurament no són suficients. I els 100 metres és la prova en pista que també dóna més diners amb diferència. Per tant, hi ha més atletes i més recursos per avançar i millorar en aquesta prova. En canvi, el salt de llargada (una prova que requereix qualitats similars a la dels 100 metres, de fet alguns dels millors saltadors eren també velocistes com Carl Lewis), està més estancada perquè no té ni la repercussió mediàtica ni la repercussió econòmica dels 100 metres. Pot ser una explicació, però segur que n’hi ha d’altres que se m’escapen.
De fet les dades estadístiques, com els rècords o quins països dominen o no el panorama atlètic, poden ser més o menys interessants (a mi m’agraden, però segur que molts no en donaran cap mena d’importància ), però el que és un fet (com a mínim per a mi) és que l’atletisme és un esport apassionant. Un esport on hi tenen cabuda tan els atletes més ràpids com els més resistents, els més forts o els més complets. Un esport únic i meravellós del que gaudeixo contemplant-lo i sobretot practicant-lo.
