L’HANDBOL SEGONS GUILLEM ESTAPÉ
“El lideratge actual ja no funciona amb el ‘orden y mando’, sinó que el jugador ha de ser partícip de decisions com l’elecció del capità, el sistema de joc, les decisions tècniques i tàctiques en el transcurs d’un partit, els valors, el reglament de règim intern, etc”.
Crits, insults a un centímetre de la cara, empentes i inclús escopir el jugador, ridiculitzar-lo o criticar-lo davant del grup, tirar-li botelles d’aigua, bambes o altres objectes en el vestuari a mitja part, atemorir el salt dels extrems amb un pal en els entrenaments, càstigs i expulsions en els entrenaments, etc.
Són algunes de les actituds d’alguns dels entrenadors de fa anys. De fet, no fa tants anys, jo mateix les he patit o vist com a jugador en uns anys en els quals aquestes actituds eren considerades com a normals en uns vestuaris on impregnava la disciplina, pel simple fet que l’entrenador manava i tenia el poder i els jugadors obeïen.
Deia el meu avi que el jovent d’avui en dia ha canviat molt. I per sort, com quasi sempre, tornes a tenir raó avi! Avui en dia el jovent té més informació i accés a les coses, és més autònom, amb més capacitat de qüestionar-ho tot i, en definitiva, són persones més lliures per decidir el què, el qui i el com en cada moment. Un jovent que rebutjaria les actituds amb les que iniciava l’article i que precisa d’un tipus de lideratge diferent que la simple imposició de la disciplina.
El primer pas per adaptar-te a aquest “nou jovent” és ser bona persona, ètic i tenir la capacitat de servei a l’equip i al/la jugador/a; un neuròleg de gran reputació va demostrar que una mala persona no pot ser mai un excel·lent professional perquè un bon líder ha de ser capaç de comprometre’s amb uns objectius que van més enllà del seu ego, ambició o avarícia i d’empatitzar amb persones úniques, cada una diferent de la resta i de les quals has d’extreure el millor de cada una. Touché!
Addicionalment, el cervell necessita emocionar-se per aprendre i existeixen experiments que demostren que les classes magistrals aporten la mateixa activitat cerebral que veure la TV, o sigui nul·la. Entrenadors/es, la disciplina per si sola s’ha acabat! Necessitem emocionar, il·lusionar com a requisit previ per “entrar” tant a l’equip com a cada un dels jugadors individualment perquè aquests puguin aprendre, desenvolupar i millorar les seves habilitats. Apliquem l’emoció al nostre dia a dia: a cada xerrada, escolta, explicació, acció de partit, tasca d’entrenament, etc.
Al tractar amb un jovent cada cop més lliure i que necessita ser partícip de les seves pròpies decisions, el colideratge amb el jugador es torna una eina indispensable i inevitable de tot entrenador/a. El lideratge actual ja no funciona amb el “orden y mando”, sinó que el jugador ha de ser partícip de decisions com l’elecció del capità, la posició i el rol que ocupa a l’equip, els objectius i millores individuals i de l’equip, el sistema de joc, les decisions tècniques i tàctiques en el transcurs d’un partit, els valors de l’equip, el reglament de règim intern, etc.
Diverses frases recents d’entrenadors de reputació, reforcen aquesta tesi: des de “El futbolista debe creer que manda el” de Vicente del Bosque, passant pel “Deciden los jugadores, el entrenador solo ayuda” de Pablo Lasso o “Players will decide the team captain. It’s their responsibility” de Pep Guardiola.
De fet, considero cegament que la principal feina com entrenadors és crear jugadors/es i equips que cada cop ens necessitin menys.
Així que, entrenadors/es, benvinguts al segle XXI, en el qual us toca lidiar amb un jovent més lliure i més informat i que necessita una bona persona com a líder, amb capacitat de servir, que sàpiga emocionar i il·lusionar i amb el colideratge com a eina imprescindible.
Només tens 3 opcions: t’hi adaptes i t’atreveixes, segueixes queixant-te o ho deixes. TU TRIES!
