Córrer no només implica l’activitat aeròbica que cadascú pugui realitzar. Com tothom sap, hi ha una sèrie de factors que condicionen la qualitat i la quantitat de la nostra pràctica esportiva. En aquest article, abans de parlar dels èxits d’alguns/es Maasais, vull fer una petita reflexió. No em vull endinsar massa en els condicionants extraesportius, però si que mencionaré dos que estan en l’ABC de qualsevol esportista: l’alimentació i la hidratació.
La majoria de nosaltres, quan pensem en una cursa o en un entrenament, automàticament hem de tenir en compte com, quan i quant ens podem hidratar o recuperar amb algun aliment sòlid. Barretes, gels, ampolles d’aigua, bidons, bosses de plàstic per portar-ho tot… Són moltes les opcions a escollir. Per sort les motxilles, ronyoneres i altres accessoris són cada cop més complets i ens ofereixen una gran possibilitat per emmagatzemar els residus que queden després de beure un isotònic o menjar un gel.
Malgrat això, no és estrany veure per qualsevol camí un gel que ens hem menjat i “ha caigut” allà al mig. La majoria d’aquestes situacions les trobem en les curses. En moltes competicions, després de passar per un avituallament, trobes una bossa o capsa d’escombraries a uns 50 metres de la taula a on pots agafar el que necessites. És increïble veure tot d’ampolles, gots i pelas de fruita escampades pels voltants d’aquest contenidor. No crec que a ningú li vagi de cinc segons per recollir un “llançament errat” d’allò que has fet servir per hidratar-te o alimentar-te. És molt curiós com, una imatge de Kilian Jornet recollint deixalles en un avituallament a la Pikes Peak Marathon d’aquest agost, abans de tornar-la a guanyar, va provocar tants comentaris en les xarxes. Crec que no ha fet res que, qualsevol de nosaltres podria fer (encara que, si tothom fes el que s’ha de fer, no caldria que ningú s’aturés a recollir les deixalles de ningú), i que no fa falta ser un fenomen d’aquest esport per ajudar a mantenir, allò que estimem, tant cuidat com casa nostra.
Un cop feta aquesta “tirada d’orelles” (perdoneu-me si no us ha semblat adequat), passarem al reconeixement d’algunes participacions Maasais en les curses del territori i de més enllà.
En primer lloc us parlaré d’una modalitat que crea molta addicció i que pots odiar o estimar a parts iguals: són els Km verticals. Com no, entre les files Maasais en comptem amb grans especialistes i assidus a aquest tipus de cursa. A més, com que de Maasais n’hi han fins i tot fora del territori català, alguns han decidit anar a Navarra a viure una experiència “vertical” als pirineus orientals.
Parlo del KV de Beriain (Uharte Beriakil bertikala), una cursa que es realitza al poble de Uharte Arakil, municipi navarrès de la comarca de Sakana. 1000 metres de desnivell positiu en 2,5 km de distància. Allà que es troben en Jonathan Quer “el jefesito” i un navarrès amb ànima Maasai, l’Aitor, per tal de treure “literalment” la papilla.
Tots dos acaben la prova en 1h 03 segons, amb les posicions de 138 i 139 respectivament de 200 corredors. És important saber que, en el moment de fer-me el report de la prova, li van donar moltíssima importància a l’avituallament d’arribada i va obrir un bon debat sobre els peus elevadíssims de les curses d’aquí i lo minsos que són molts avituallaments. A vegades, un preu elevat en un dorsal, no és sinònim de qualitat en una cursa (ahí lo dejo!), si no de ganes de fer negoci (molt respectable, però es pot debatir sobre el tema de manera extensa).
De la següent protagonista poques coses podria dir que ajudesin a copsar la seva natura com a persona. Una gran atleta, una bona companya i una mare compromesa. Com que costa tant explicar segons quins relats, he preferit deixar el testimoni de l’Eva tal qual m’ho ha explicat ella. Penso que no té desperdici i és un gran exemple per a tots i totes les esportistes.
“El passat 28 de setembre em vaig tornar a posar un dorsal després de passar per un embaràs i un part. Vaig decidir apuntar-me a La Vuelta al Cebollar, una de les modalitats que ofereix la cursa de Os foratos de Lomenás de Torla-Ordesa. Aquesta modalitat constava de 23km amb un desnivell de 2160m+ de vertigen. A les 9 del matí es donava el tret de sortida i de seguida vam començar a enfilar-nos en direcció al Collador del cebollar a 1900m corrent entremig d’un impressionant bosc de faig i pi negre fins a arribar al primer avituallament al Km 12’5 .
La Pujada va continuar fins arribar al Tozal de Comas, amb una alçada de més de 2300m i des d’on vam poder gaudir d’unes fabuloses vistes del Pirineu, el Mont Perdut, el Massís del Vignemale, Tendeñera…
En aquest punt em trobava molt bé de forces, anava 2a dona però sabia que venia una baixada forta abans no arribéssim al Pic de Mondiciero de també 2300m aproximadament. Un cop allà ens quedava fer una altra baixada molt tècnica i vertical. Va ser aquí on em va passar la 3a fèmina . Malgrat tenir-la a prop, no va ser suficient per atrapar-la. La cursa va finalitzar amb un tram de pista molt més corrible i un preciós corriol ens va tornar a portar pels petits i estrets carrerons de Torla. Allà vaig poder creuar meta amb les meves dues filles, la gran de 8 anys i la petita de 5 mesos.
Molt contenta de poder tornar a competir i gaudir fent allò que més m’agrada i que em defineix com a persona”
Estic segur que, a molts de vosaltres, us han vingut al cap exemples similars de companyes que la seva maternitat no ha resultat un impediment per a continuar amb allò que t’apassiona. Moltes gràcies Eva pel teu testimoni.
Salut, pau i llibertat
