El jugador del CF Caldes va ser una de les grans promeses del futbol argentí i amb només 17 anys va jugar amb la selecció argentina sub-20 al costat de jugadors que actualment juguen en equips de primer nivell mundial
Toni Canyameras
Corria l’estiu de 2003. L’Argentina sub-20 dels Tévez, Mascherano i Cavenaghi jugava un amistós contra el Villa Dálmine per preparar el Mundial sub-20 d’Emirats Àrabs, en el qual la selecció entrenada per Hugo Tocalli quedaria quarta, abans que la generació de Messi, ‘Kun’ Agüero i Gago es proclamés campiona a la Copa del Món sub-20 l’any 2005. Aquell 2003, l’Argentina sub-20 es va imposar per un contundent 4-0 amb un gol de l’actual davanter del Caldes, Marcelo Villegas, a passada de Carlos Tévez. “Mai oblidaré aquest dia. Vaig marcar amb una assistència del que era el meu ídol”, recorda l’argentí.
El 2003, Marcelo tenia 17 anys i era el gran projecte de davanter d’Argentinos Juniors, que s’havia emportat un futbolista també desitjat als 12 anys per Boca Juniors, River Plate i San Lorenzo: “Argentinos Juniors no és el club més gran d’Argentina, però per formar jugadors és el millor. És un club que sempre s’ha caracteritzat per treure grans migcampistes com Biglia i Riquelme, però no davanters i volien que jo fos el primer”, explica Marcelo, per qui marcar gols “és com tornar a veure néixer la meva filla”.
Tot i aquest idil·li del jugador resident a La Garriga amb el gol, va ser l’actual jugador de Lazio i subcampió del món amb Argentina, Lucas Biglia, el que va fer que Marcelo acabés sent davanter: “Jo era un jugador de mig del camp, però en arribar a Argentinos Juniors em van dir que em provarien de ‘nou’ pel meu físic i perquè en la meva posició ja jugava un noi molt bo, que era Lucas Biglia.
Després de veure’l en un amistós vaig pensar que no n’hi havia per tant, però a l’hora de competir plegats ja em vaig donar compte que era una bèstia”, bromeja el de Buenos Aires, que sempre es va fixar amb el migcentre de la Lazio per millorar. “Era el meu referent i tractava de ser com ell. Teníem una bona relació i encara avui mantenim el contacte”.
Lesió de turmell: primer obstacle del desafortunat camí de Marcelo
Si va ser una casualitat canviar la feina del de Buenos Aires de repartir joc i donar equilibri a l’equip a fer gols, també va ser una circumstància casual la que fes que ‘Marce’ debutés amb la selecció argentina sub-20. El llavors davanter d’Argentinos Juniors havia crescut tant com a jugador que havia estat cridat en aquell 2003 per la selecció sub-17, amb qui anava a disputar el campionat sudamericà de la categoria, en el qual Argentina en sortiria guanyadora, però una lesió el va apartar del torneig. Marcelo es va trencar els lligaments del turmell i després d’un mes de recuperació va anar a entrenar amb la selecció sub-20 per recuperar la forma.
Encara avui dotze anys després s’embena aquest turmell abans d’entrenar i de jugar. Un etern record d’aquell maig de 2003 quan es va donar la primera de les circumstàncies que li impedirien seguir amb la seva meteòrica progressió i acabar a l’elit. “Vaig deixar l’escola per dedicar-me al futbol. Estava convençut que podia arribar, sobretot després d’haver debutat en les inferiors de la selecció argentina”, lamenta encara ‘Marce’.
Avui Marcelo ja té 29 anys i a un club humil com el Caldes tracta de ser el millor, com sempre ha volgut un jugador amb molt afany de superació. La Segona Catalana és una categoria on tracten de viure una retirada més còmode jugadors que ho han estat tot al futbol i on intenten gaudir molts grans futbolistes que s’han quedat pel camí. El Caldes va ser testimoni del primer cas en tenir jugant des de la temporada 2012-2013 fins la temporada passada l’ex de Barça B, Màlaga i Betis, Miguel Ángel Lozano, i n’és testimoni del segon amb un Marcelo Villegas que podria haver tingut experiències com les del sabadellenc abans d’acabar al futbol modest. Tot i estar encara “al 50% de la capacitat física”, l’argentí recorda la seva capacitat de treure petroli de totes les pilotes dividides.
Etapa prometedora
Marcelo Villegas sempre ha considerat aquell campionat sudamericà sub-17 de 2003 com la gran ocasió que el món apreciés les seves virtuts de davanter golejador i fort al xoc: “Si hagués jugat aquell torneig ja ho tenia fet. Em trobava en el millor moment de la meva carrera i allà et veu tot el món”, explica amb un to entristit un ‘Marce’ que sempre torça el seu gest quan recorda aquella lesió.
Tot i que el planeta es va quedar sense veure les virtuts de l’argentí, encara li va sorgir una gran oportunitat per arribar al cim de l’esport rei. El debut amb la selecció argentina li havia donat molt de nom i li va valer per començar a entrenar amb el primer equip d’Argentinos Juniors amb 17 anys. Això va cridar l’atenció de diferents representants de jugadors de renom. Un d’ells ni més ni menys que Jorge Cysterszpiler, primer agent del mateix Diego Armando Maradona i propietari de l’empresa que representa futbolistes com Vietto i ‘Chori’ Domínguez. “Després de debutar amb Argentina em volien dues empreses de representació i Jorge Cysterszpiler. Vaig signar contracte amb la companyia Imagen Deportiva el primer any i Cysterszpiler, tot i així, encara em volia i va passar a ser el meu representant un any després, el 2004’’, recorda ‘Marce’.
Al davanter, convertint-se en representat de l’ex-agent de Maradona, se li va obrir una doble porta per fer el salt a l’elit, però se li va començar a tancar la porta a Argentinos Juniors, ja que va deixar d’entrenar amb el primer equip: “El club va fer fora ‘Checho Batista’ i el tècnic que va venir va deixar de comptar amb jugadors del filial”, explica Marcelo, que tot i la seva intenció d’arribar a la Primera Divisió d’Argentina amb el seu equip de sempre, va considerar la possibilitat d’anar a jugar a Itàlia: “Cysterszpiler em va proposar marxar a Itàlia i jo vaig acceptar, però al final no va poder ser per la qüestió dels papers comunitaris. Per obtenir-los el meu representant em va dir que havia de trobar algun familiar italià però no en tenia cap”. Seria el primer cop que la burocràcia es creuria en la trajectòria futbolística que li esperava al de Buenos Aires.
Al 2005 i amb 19 anys, l’argentí rebria el millor regal de la seva vida, la seva filla Camila. Tanmateix, hauria de començar a compaginar el futbol i la feina per poder mantenir-la: “Pel matí entrenava i per la tarda anava a treballar. Vaig poder seguir dedicant-me al que més m’agradava, però ja no em podia centrar en el futbol perquè combinar-ho amb la feina em feia estar més cansat i vaig començar a baixar el rendiment”, assegura Marcelo, que va veure com amb 20 anys el seu somni d’arribar al futbol d’elit començava a esvair-se: “A Argentina quan arribes al tercer any de filial o el club et fa un contracte professional o marxes. Me’n vaig haver d’anar perquè Argentinos Juniors va preferir quedar-se amb jugadors que els seus representants havien posat molts diners”, rememora un ‘Marce’ que també es va quedar sense el seu agent mediàtic: ‘”Cysterszpiler em va deixar perquè deia que després d’haver tingut la meva filla ja no estava per la labor i ja no ho donava tot pel futbol”, recorda entristit l’argentí.
Marxa a Espanya
Sense equip i sense representant, als 20 anys Marcelo Villegas va descartar buscar equip a Argentina i va decidir marxar amb la seva filla i la seva parella de llavors a Espanya, on els seus pares havien emigrat amb el seu germà petit per millorar la situació econòmica de la família. Tot i haver un donat un pas enrere important per brillar a la elit, el davanter no renunciava al seu somni, que també compartia amb la família, sobretot amb el seu pare, que va trobar una oportunitat perquè el seu fill reprengués la cursa cap al futbol professional: “Em va aconseguir una prova amb el Roquetas de Mar, que llavors lluitava per pujar a Segona A, a través d’un contacte. Nosaltres vivíem a Premià de Mar i el club ens va pagar el viatge i l’estància. Després de veure’m jugar em volien contractar però quan van saber que encara no tenia la nacionalitat espanyola i ocupava plaça d’extracomunitari es van tirar enrere perquè ja tenien quatre jugadors que ocupaven plaça”. La burocràcia tornava a copejar una prometedora carrera cada cop amb menys opcions de fer-se realitat i aquesta vegada d’una manera quasi definitiva. “Vam poder recórrer a un advocat perquè ens ajudés amb la qüestió dels papers però no ens el podíem permetre perquè la nostra situació econòmica era pr
ecària”, lamenta l’ariet sud-americà.
Marcelo Villegas, amb plaça d’extracomunitari i sense més contactes, va haver de començar a fer-se a la idea que no podria viure del futbol i si volia gaudir la seva passió ho hauria de fer en una categoria molt més modesta. Un jugador que havia jugat en les inferiors de la selecció argentina i havia suscitat l’atenció de l’ex representant de Maradona Jorge Czysterszpiler va haver de renunciar al seu somni. Així, ‘Marce’, va començar a jugar a les divisions més modestes del futbol català, en una trajectòria en la que ha estat al Granollers, Canovelles, Les Franqueses, Masnou, Sant Cugat i ara el Caldes. “En aquestes categories has de treballar per viure i vaig haver de deixar el futbol en un segon pla i a posar-me al nivell de tots els jugadors que competeixen a aquest nivell. Vaig començar a baixar la meva capacitat física, que en el meu cas és especialment important”, lamenta l’argentí.
Última oportunitat
Tot i allunyar-se del nivell que l’havia dut a jugar amb la selecció argentina, el seu talent i el seu olfacte golejador van ser suficients perquè amb 25 anys passés per la seva vida l’últim tren per ser almenys futbolista professional: “El 2011 per mitjà d’un intermediari vaig saber que el Hammarby de la Primera Divisió sueca estava interessat en mi. Li vaig dir que em donés dues setmanes per posar-me físicament a punt i quan el vaig trucar per dir-li que ja estava llest per anar-hi, no em va tornar a contestar mai més”, rememora amb tristesa ‘Marce’. La mala fortuna deixava definitivament pel camí un jugador pel qual Argentinos Juniors i Jorge Czysterszpiler havien apostat fort.
Marcelo Villegas encara lamenta no estar vivint ara el que sempre ha estat el seu somni, acceptant resignat que “ha anat així” i intentant fer de la seva passió el millor remei per deixar enrere el passat, amb les ganes de lluitar i ser el millor :” No he pogut ser professional però visc el futbol com a tal. M’esforço al màxim per gaudir d’ell i ser el millor’’, afirma contundentment un ‘Marce’ que continua sent aquell jugador al que li agrada el gol, el contacte físic i treure petroli de les jugades dividides com si li anés la vida: “Jo mai em tiraré perquè l’àrbitre em xiuli falta a favor. No pots deixar de lluitar una pilota que pot acabar en gol per buscar una falta. Alguns entrenadors m’ho han demanat al llarg de la meva trajectòria però mai he acceptat”, assegura el davanter argentí.
El mateix cor que li ha demanat que no exagerés el contacte per obtenir-ne falta tot i les peticions d’alguns tècnics, ara li dicta que no deixi el futbol, tot i que el seu cos digui el contrari: ”Sento que ja són els meus últims moments al futbol perquè acabo molt cansat els partits, però cada temporada dic el mateix i segueixo jugant. No ho puc deixar, perquè el futbol és la meva passió, és la meva vida”.
