El garriguenc Josep Barberillo va ser el passat 24 de març el primer català i espanyol que participava a la Barkley Marathons, una cursa molt diferent de la resta considerada la més dura del món, que se celebra al parc de Frozen Head State, a l’estat de Tenessee, als Estats Units. Una prova de prop de 100 milles (160 km) en un circuit circular de 5 voltes que s’ha de completar en 60 hores sense GPS ni cap avituallament. El fet que l’organitzador, Lazarus Lake, encengui una cigarreta com a tret de sortida o que posi llibres en punts del camí i que els participants hagin d’arrencar un full com a mostra que han passat pel punt de control, són algunes de les peculiaritats d’una cursa de llarga distància que cada any només té 40 elegits per participar-hi. A La Jornada del Vallès parlem amb Josep Barberillo, un dels privilegiats de poder formar part d’aquesta prova internacional en la qual hi participen atletes d’arreu del món. En els 32 anys d’història de la prova, només l’han pogut acabar 15 persones…
Com vas viure participar a la Barkley Marathons?
Per mi va ser un honor i un privilegi el fet de poder estar a la porta groga preparat per prendre la sortida d’una cursa tan emblemàtica. Era conscient que potser no es repetiria una altra ocasió igual i sentia que ho havia de viure al màxim. Per mi el més important era córrer la meva pròpia cursa, no voler córrer la cursa d’algú altre, prenent així les meves pròpies decisions i cometent els meus propis encerts i els meus errors. En el moment de la sortida també recordo escoltar al Lazarus (el director de cursa) avisant als corredors que en els últims 30 anys no hi havia hagut cap accident i que tothom havia retornat al campament pel seu propi peu. Recordo molt clarament dir-me a mi mateix: “Pep, vés a totes però no facis cap bogeria”. Potser sentir aquesta responsabilitat és el que em va ajudar més pel que em trobaria unes hores més tard durant la cursa.
Tu que l’has viscut en primera persona, per què diuen que la Barkley Marathons és la prova més dura del món?
Crec que és la cursa més dura del món perquè només poden aspirar a acabar-la els corredors podríem dir-ne “globals”, ja que no n’hi ha prou només en ser el més ràpid o el més fort. És a dir, a banda d’arribar a la cursa en el millor moment de forma de la seva vida i sense estar lesionats, els corredors que vulguin acabar-la han de, al meu entendre, tenir habilitats de navegació per la muntanya, experiència corrent amb auto suficiència, en estats de privació de la son, etc. Per altra banda, penso que unes bones condicions meteorològiques durant el cap de setmana de la cursa, així com el previ coneixement del Frozen Head State Park són també part fonamental de l’equació. A tot això li hem de sumar el fet que oficialment és una cursa de més de 100 milles però sobre mapa realment en surten més.
És cert que us fan firmar un full de confidencialitat perquè no expliqueu segons quines coses? Diuen que la cursa està plegada de misteri…
Un full de confidencialitat com a tal no existeix. Si és cert però que cada corredor és responsable de la informació que comparteix i que s’ha de ser fidel als valors de la cursa. Realment no hi ha res que sigui secret però si que no és informació pública. Per exemple, evitar la massificació d’espectadors durant el cap de setmana de la cursa és un dels motius d’intentar compartir la mínima informació possible amb persones no involucrades directament amb la cursa.
Com va anar la teva participació? Vas compartir trajecte amb algun atleta veterà? Com és el Parc de Frozen Head pel qual passa?
La meva participació es pot resumir en què vaig aconseguir completar una volta sencera i que vaig recollir pàgines de 5 llibres durant la segona volta abans d’abandonar. Vaig tenir la sort de poder compartir el trajecte amb diferents corredors veterans i d’altres de novells. El que vaig aprendre és que corrent sol pots anar més de pressa però que en especial en aquesta cursa, si fas equip amb algú del teu nivell, pots arribar més lluny. El Parc té molts cims diferents i, tot i que cap d’ells supera els mil metres d’alçada, la cursa aprofita molt bé les fortes pendents, moltes d’elles creades artificialment durant l’època d’explotació del Parc per extreure’n el carbó. Una de les singularitats del Parc que més em va sorprendre és la seva uniformitat. És difícil orientar-se perquè costa distingir entre un cim i un altre, ja que tots són molt similars. Per altra banda, hi ha una gran quantitat de fullaraca, arrels, pedres, arbres caiguts i plantes amb grans espines que compliquen molt i molt poder avançar-hi camp a través.
Parla’ns de Lazarus Lake. Es ell que tria els 40 elegits per participar a la prova… Què vas haver de fer per entrar a participar-hi? Diuen que el procés de selecció és complicat… Hi ha un reportatge que parla de passar un examen… explica’ns com ‘et vas vendre’ perquè t’acceptés?
Per mi el Lazarus és l’ànima de la Barkley Marathons. Ha aconseguit crear no només una de les curses més dures del món sinó una de les més boniques i amb més encant. El procés de selecció és diferent de la resta de curses, ja que no es basa en un sorteig o únicament amb criteris esportius. Realment ningú més que el propi Lazarus sap quin és exactament el criteri de selecció dels participants any rere any. No puc donar més detalls del procés d’admissió, ja que és informació que no puc facilitar. Sempre comento que per poder participar a la Barkley cadascú ha de fer la seva pròpia recerca recollint peces d’informació que es poden trobar repartides aquí i allà. Si és la cursa més dura del món, el procés d’admissió ho ha de ser també, no?
Un dels fets anecdòtics és que per entrar a la prova has de fer una sol·licitud que val 1,60 dòlars i portar una matrícula del teu país… com vas aconseguir una matrícula? De quins països eren els altres 39 participants?
Exactament és tal com comentes. La inscripció val 1,60$ cosa que fa un cèntim per quilòmetre de cursa. Penso que és una crítica a les curses que actualment tenen preus que moltes vegades superen l’euro per quilòmetre! Jo a més, vaig portar un duplicat de la meva matrícula del cotxe. Va ser increïble poder-la veure penjada en el mural de matrícules que prepara el Lazarus tots els anys. Els participants eren principalment dels Estats Units i del Canadà tot i que també hi eren representats Japó, França, Alemanya, Escòcia, Austràlia, Irlanda, Suècia i Gal·les.
Curiosament, qui surt elegit rep una carta de condolència… Què deia concretament la carta que vas rebre confirmant que estaves entre els 40 elegits?
La carta m’informava que havia estat seleccionat per córrer la cursa i em deia que encara era a temps de renunciar-hi, ja que estava predestinat al fracàs i que, per tant, no hi havia motiu per allargar el sofriment abans de ‘sucumbir inevitablement al meu destí’. Em recomanava que en cas d’acceptar córrer la cursa digués adéu als meus sers estimats, deixes els teus temes ordenats i que fes les paus amb el meu Déu.
Al llarg dels anys de la prova, es fa des del 1986, el Lazarus ha fet portar diversos regals als participants. Camises blanques, mitjons, i ara darrerament camises de franel·la, què us va fer portar als participants d’aquesta edició?
El primer any que participes a la cursa has d’aportar la matrícula del teu país d’origen. En canvi, els corredors veterans aquest any havien de portar com a inscripció un parell de mitjons blancs. Realment és un moment molt especial quan un per un els corredors fan cua per entregar-ho i recollir el dorsal amb el Lazarus davant.
Abans de començar la prova i donar-te el dorsal personalment, el Lazarus llança previsions als participants: “Tu acabaràs 19è…”, què et va dir a tu just abans de començar? Us dóna indicacions per separat o fa una reunió global rollo ‘briefing’?
En Lazarus entrega un full on hi ha totes les previsions de cursa. Concretament la meva previsió era que abandonaria després de trobar el primer llibre perquè ja seria suficient per establir el rècord espanyol i jo decidiria no continuar per així no ser més cobdiciós.
Cada any l’hora de sortida és una incògnita, el senyal és quan Lazarus fa sonar un corn marí que indica que queda una hora… vas poder dormir la nit abans esperant el so del compte enrere?
Certament aquest és un factor que complica el fet de dormir adequadament. Inconscientment sumat als nervis precursa fa que et desvetllis amb el més petit soroll i això genera molta confusió i atordiment les hores abans de l’inici de la cursa. Aquest any el corn marí va sonar a les 8:33h del matí i la cursa va començar a les 9:33h. Quan abandones en canvi sona la trompeta amb l’himne als caiguts en la batalla. És un moment molt emotiu en el que salta alguna llàgrima.
Com et vas preparar per fer la Barkley Marathons?
El meu entrenament va consistir en dues etapes ben diferenciades. La primera d’elles tractava d’acumular el major nombre de quilòmetres possibles, creant així una base. Per fer-ho anava cada dia a la feina i tornava corrent per camins. Això em permetia compaginar perfectament la feina i a més entrenar dues vegades al dia o fins i tot tres si practicava pilates al migdia. El mes anterior a la cursa en canvi el vaig dedicar fonamentalment a acumular desnivell. A la Garriga tenim la sort de tenir el Parc Natural del Montseny a tocar i és on passava totes les tardes sumant setmanes amb més de 10.000m de desnivell positiu. Aquest desnivell l’aconseguia principalment recorrent tallafocs i altres zones força tècniques amb els pendents més pronunciats que podia trobar.
Quin material permetia l’organització que portessis a sobre? Només pots menjar al campament o pots endur-te’n?
A diferència de les curses europees, la Barkley Marathons no té cap llistat de material obligatori. Cadascú pot dur tot el que consideri necessari sempre i quan no portis GPS, telèfon, altímetre o qualsevol tipus d’aparell electrònic. Cada corredor ha de basar la seva participació en l’ús del mapa i la brúixola. Com que només pots rebre assistència en el temps que estàs en el campament entre volta i volta has de dur tot el menjar que puguis necessitar durant les hores que prevegis estaràs corrent a cada volta en concret. L’aigua la pots anar agafant dels diferents rierols que et trobes pel camí. Per altra banda, l’organització t’entrega pocs minuts abans de la sortida, un rellotge molt senzill només amb la funcionalitat d’hora i cronòmetre. Aquest rellotge està sincronitzat amb l’hora d’inici de la cursa, ja que marca les 00:00h just a l’inici d’aquesta.
Què significa ser el “sacrifici humà” de la Barckley Marathons?
Cada any el Lazarus escull un “sacrifici humà” a qui entrega el dorsal número 1, ja que considera que aquell corredor és el primer que abandonarà la cursa i que no té res a fer. No sé amb quin criteri fa aquesta selecció però ho acostuma a encertar! Aquest any va escollir a una corredora que també era novell com jo per ser el “sacrifici humà”.
Vas poder parlar amb John Kelly, el darrer dels 15 corredors que han pogut acabar la prova?
Si, en John Kelly estava ajudant a l’organització vigilant que durant la cursa tothom passés per punts concrets per estar al cas que la gent no fes dreceres. Era divertit trobar-lo a diferents punts del recorregut com un fantasma palplantat i sense dir res. A banda d’això, també va fer d’ajudant del Gary Robbins, un dels corredors veterans, en el campament entre volta i volta.
En aquesta edició algú va ser capaç d’acabar-la?
Aquest any ningú va ser capaç d’acabar-la. Les condicions meteorològiques van ser les més dures en cursa dels últims 20 anys i això ho va posar les coses molt complicades fins i tot als corredors més experimentats. Només en Gary Robbins va completar 3 ‘loops’ però fora de temps i 5 corredors en total van completar 2 voltes. 
Quin ambient es viu al campament amb la resta de participants?
Al llarg de la setmana prèvia a la cursa es pot veure com el campament va agafant vida de mica en mica. Els corredors van arribant i ocupant el petit campament. Tothom explica històries de les seves participacions anteriors i l’ambient que es viu és de cert neguit pels nervis previs de la cursa, però és molt curiós i divertit. Poder compartir campament amb corredors de la talla de Gary Robbins, Mike Wardian i John Kelly va ser realment increïble. Aquest any però l’intens fred que va fer (fins i tot va nevar) va impedir que es poguessin gaudir de més històries a la vora del foc.
Què t’agradaria destacar de la teva participació a la Barkley Marathons?
M’agradaria destacar que la Barkley Marathons per mi no ha estat només una cursa, sinó que ha estat una experiència de vida. Quan vaig sortir allà fora i vaig veure que la cursa era tan gran i jo tan petit, va ser un moment transformador. A la cursa no hi ha guanyadors ni vençuts, tampoc adversaris, ets tu sol a la muntanya amb les teves cames i el teu cap lluitant per completar un recorregut èpic de màxima duresa. Això és el que més m’agrada de la Barkley Marathons.
Valoro positivament la meva participació, vaig disfrutar i patir a parts iguals cada instant. Tot i això i sentir-me físicament molt fort, finalment vaig haver d’abandonar per hipotèrmia. El nivell d’aigua dels rius va créixer molt al llarg de la cursa i a la segona volta, de nit, amb boira i molta pluja, després de nadar literalment en vàries ocasions, el meu cos ja no podia recuperar la seva temperatura de funcionament normal. Vaig prendre la decisió encertada d’abandonar.
Barkley Marathons, algun dia ens tornarem a veure les cares! M’has donat moltes coses però vindré a recuperar la part de mi que t’has quedat!
