FOTO: Ajuntament Les Franqueses
Més de 30 anys de vida atlètica m’han donat l’oportunitat de veure molts tipus de corredors. En el següent article donaré una pinzellada d’alguns dels que he pogut identificar. Segur que en podrem trobar més, però crec que aquests són força significatius
En primer lloc tenim els que s’autoanomenen atletes i els que simplement corren i no saben ben bé què són ni tampoc els importa gaire. Els “atletes” acostumen a fer millors marques i es creuen molt bons i superiors als corredors populars. Fora de rares excepcions no es fan amb els corredors populars perquè els consideren “fotiners“. Els corredors populars corren per passar-s’ho bé, per córrer una estona amb els amics i petar la xerrada i també n’hi ha que s’entrenen meticulosament preparant la propera mitja o marató, encara que els registres que aconseguiran seran molt més modestos que els dels “atletes”. Els “atletes” només pensen en la marca que fan i en si podem aconseguir una copeta per engrandir la seva col·lecció de copetes a casa. I alguns per si poden esgarrapar algun premi en metàl·lic. Aquests darrers són els qui més pena em fan; és molt trist haver de subsistir havent de córrer setmana rere setmana per l’escanyolit premi en metàl·lic que poden donar en una cursa popular.
També podem diferenciar entre els ‘pupes‘ i els metges frustrats. Els primers contínuament estan lesionats, que si la tendinitis de l’Aquil·les, si l’estrebada de la cuixa, el dolor a l’engonal, al genoll, la periostitis i tots els mals que acaben en itis… Els segons són els doctors frustrats, que havent patit o no les mateixes lesions i per quatre coses que hagin llegit en alguna revista o a internet es veuen capacitats de diagnosticar i dictar savis consells als seus desesperançats companys. I dins d’aquests n’hi ha el típic que coneix el famós “curandero-pseudomassatgista” miraculós que hi creu cegament i que per una petita part dels teus ingressos anuals et promet el remei definitiu als teus malts.
Podem també trobar una espècie de corredor molt habitual; és el corredor “si no fos“. El “si no fos” no és una espècie pròpia del món corredor però crec que en aquest camp es on es desenvolupa millor en tot la seva esplendor. També poden trobar “si no fos” en el món laboral, en el món dels jocs d’atzar, en el món futbolístic, etc. És molt fàcil identificar un “si no fos”. Un “si no fos” mai està content. Aquesta és la premissa bàsica. Fins i tot, quan rarament ha fet aquella marca que ni tan sols ell mateix es creia capaç de fer està content, i troba una excusa per no haver-ho fet millor. Si no fos que vaig sortir una mica massa ràpid hauria baixat de les …- acostuma a remugar. El “si no fos” sempre es lesiona just abans de córrer aquella marató on havia predit que esmicolaria la seva marca personal. Compte si correu amb un “si no fos” una cursa important; segur que aquell dia farà o massa calor, o massa fred, o massa vent, o massa humitat, o pluja, o nevarà, o hi correrà massa gent, o poca, o potser el guàrdia urbà s’equivocarà i us farà córrer més metres que els altres, o us caurà el rellotge de l’arribada al damunt, o se us deslligarà una sabatilla, o us trepitjaran, o els kilòmetres estaven mal mesurats, o… tot això m’ha passat a mi perquè m’agradi o no, jo sóc una mica “si no fos”.
L’altra gran categoria pel qual es poden diferenciar els corredors són els xerraires i els que escolten. I dins dels que escolten n’hi ha els que gosen, a més, de preguntar als xerraires. Pobrets… Són els que més pena em fan. No tenen prou d’aguantar els “rotllos” dels xerraires, sinó que a més a més es fan els interessats i els provoquen fent-los-hi preguntes. Si mentre corres et trobes a un corredor xerraire tens dues possibilitats; la primera és contraatacar ràpidament i endossar-li tota la teva darrera marató des que la vares començar a preparar fins que et recuperaves estirat a la màrfega amb les massatgistes. Qui ataca primer té molt de guanyat, però procura portar un ritme de cursa fàcil de forma que no paris de parlar ni per respirar, ja que en cas contrari ell contraatacarà dient que allò li recorda el cop que corregué la marató de… La segona possibilitat és dura i només és apte per corredors de cert nivell; es tracta d’aguantar la xerrera del teu “enemic” -a més això et servirà com a teràpia psicològica per passar millor els darrers kilòmetres de la Marató- mentre vas augmentant progressivament el teu ritme de cursa. Has d’aprofitar que ell respira menys perquè parla, per enfonsar-lo i ofegar-lo i d’aquesta manera potser calla.
Dins dels corredors populars amb un cert nivell atlètic podem diferenciar entre els “fora de sèrie” i els “matxaques“. La diferència entre tots dos és ínfima. Tan sols hi ha una diferència d’actitud envers els altres. M’explico; tos dos entrenen tant com poden, però mentre els primers et volen fer creure que no han entrenat gens, que només han fet una tirada llarga per preparar la marató, que amb prou feina entrenen tres cops a la setmana, mentre que en realitat hi ha dies que fins i tot doblen, els segons et venen la moto de quant han entrenat, de la perseverança que tenen i del sacrifici que han hagut de fer per aconseguir allò que creuen ells sensacional.
Dins de la categoria de diversos també podem trobar:
Els acompanyadors; són una rara espècie que se solen trobar especialment a les curses al voltant de les corredores. També n’hi ha que acompanyen a homes, però no són tan característics. N’hi ha que no paren de parlar mentre corren cridant contínuament; “au vinga! Que vas molt bé”, “ara ve una pujadeta i a sac!”, el clàssic “que ja falta poc”, “que vas de conya” … i d’altres que no parlen perquè prou feina tenen per poder aguantar el ritme. El nombre d’acompanyadors depèn si la cursa és retransmesa per televisió. Aleshores en podrem comptar el doble o el triple dels habituals. Sempre hi ha, però, l’acompanyador professional, que és qui marca el ritme a seguir.
Els primers de la foto; són una altra espècie de corredors a extingir, però com la mala herba, mai mor. Es tracta d’uns individus que sense remei es col·loquen a primera fila de la sortida de les curses, quan la probabilitat que quedin en un dels llocs capdavanters són, per no dir-ho cruament, nul·les. Com tot també n’hi ha de dos tipus; els que surten esprintant per sortir a la foto, i els que ni tan sols poden esprintar. Personalment si haig d’escollir entre els dos, prefereixo els primers; si més no deixen córrer als altres i no molesten tant. En alguns casos, si els hi fan alguna observació sobre la seva inoportuna ubicació, solen replicar que ells tenen tan dret com ningú a sortir al davant i que a més opten a guanyar la categoria X, Y o Z.
Els darrers de la foto; aquests són els que jo anomeno “catxondos“. Tenen clar que el seu únic objectiu és acabar i no paren de fer bromes, de picar de mans, saludar al públic… No tenen pressa i s’ho prenen amb filosofia.
Els cronometradors; Aquests corredors es caracteritzen per la seva sofisticació tecnològica. Els hi és imprescindible un cronòmetre amb seguiment GPS i pulsòmetre per controlar la freqüència cardíaca. No paren de mirar-se contínuament el rellotge, analitzar els temps parcials dels darrers kilòmetres i fer una previsió del temps d’arribada en funció de les darreres dades observades. N’hi ha que a més tenen la necessitat imperiosa de comunicar als seus soferts companys de cursa totes les dades, i els pitjors connecten un horrible aparell que els hi marca el ritme a base d’uns xiulets electrònics que fan perdre els nervis a més d’un. Evidentment quan arribes a la meta i els hi fas la imperiosa pregunta de com els hi ha anat, et contesten amb un reguitzell de passos intermedis, de freqüències cardíaques màximes i collonades diverses. Comparteixen els seus entrenaments i competicions en plataformes d’internet i et bombardegen amb gràfiques i estadístiques de la seva cursa en tota xarxa social que puguin trobar.
Els gemegadors també abunden en aquesta estranya població que som els corredors. No arriben a la seva màxima expressió fins al final de les curses, però hi ha especímens que són capaços de gemegar des d’un bon començament. Els gemecs poden ser de tota índole, des d’aguts a greus, de rítmics a esporàdics, de potents i estridents als més melodiosos, però en definitiva, gemecs. El gemegador pensa que com més crida més pateix i d’aquesta manera es reconforta en el seu patiment. Si en plena cursa us trobeu un gemegador, no us penseu que vagi molt més malament que vosaltres, segurament anirà igual que vosaltres, és a dir, ben fotut.
Tothom qui competeix pateix. No estic d’acord en aquella coneguda frase en què es cataloga a ‘fulanito’ com un gran patidor, o que es deixa la pell a les curses. Qui a una cursa no pateixi és que no surt a competir i recordo que no competeixen tan sols els primers. El que passa és que hi ha gent que exterioritza el seu patiment i d’altres que no. No per cridar i gemegar més es pateix més, ni per patir més cal cridar i gemegar. Jo crec que gemegar és una teràpia psicològica que inconscientment busca el corredor. És la manera que es té de demostrar tant personalment com socialment (respecte als altres corredors o al públic) que s’està patint, i per tant de voler demostrar que el que s’està fent té molt de mèrit. Si us plau, no gemegueu mentre correu. Fa lleig, molesta als qui us envolten, i a més a més us perjudica. En gemegar es consumeix una energia extra, que tampoc és qüestió de malgastar.
Els gesticuladors són molt similars als gemegadors, però en lloc de gemegar gesticulen. De fet tot gemegador sol ser també gesticulador. Tot el que s’ha dit anteriorment també és vàlid pel gesticulador, si bé cal reconèixer que molesten bastant menys que els primers.
Moltes vegades és quasi inevitable gesticular mentre es corre i amb la cara que fem difícilment podrem convèncer a la gent que anem a les curses a divertir-nos. Però si us fixeu, els grans atletes no gesticulen. Els grans atletes, els fóra de sèrie de veritat, fins i tot en l’esprint final, tenen tots els músculs de la cara relaxats.
Però de fet, que siguis “atleta”, ‘fotiner’, metge frustrat o ‘pupes’, “si no fos”, xerraire o el que escolta, fora de sèrie o ‘matxaca’, acompanyador, dels primers o darrers de la foto, cronometrador, gemegador i/o gesticulador, no és gaire important. El que realment compta és que a tots ens agrada córrer. I per molts anys.