Facilitar i garantir els mitjans de treball per a assolir determinats objectius ens apropa de forma evident a poder aconseguir-ho. L’espai en el qual desenvolupem la nostra activitat, el nostre esport, sigui quin sigui, és quelcom important i determinant en l’assoliment dels nostres objectius esportius. Ensenyar futbol s’ha de poder fer en condicions raonables i similars a la realitat en la qual acabem competint. Per a poder ser competitius, doncs, ens caldrà ensenyar i aprendre els conceptes individuals i col·lectius del futbol que ens aproparan a ser-ho, en les millors condicions possibles
Com cada any per aquestes dates, uns abans que altres, s’acaben les vacances d’estiu i, per tant, tornem a la ‘normalitat’. Tornen les rutines, els horaris, el dia a dia, l’escola, la feina, les activitats extraescolars, les pràctiques esportives, i en el meu cas i el de milers de famílies, la tornada al FUTBOL!
Centenars de clubs de futbol a Catalunya donen cabuda a milers d’esportistes de diferents edats. D’aquests clubs, la gran majoria inicia la seva activitat entre els mesos d’agost i setembre. Això que us explico no és cap descobriment, però si la normalitat i la realitat per a molts de nosaltres. I aquí és, precisament, on any rere any constatem la crua realitat i la suposada ‘normalitat’. Perquè al meu entendre, no hauríem d’haver arribat mai al punt de veure i acceptar com a normal que els nostres esportistes, en el nostre cas, futbolistes, hagin de desenvolupar la seva activitat esportiva, el futbol, en espais tan i tan reduïts, tan i tan lluny de la realitat. Es fa difícil d’entendre com, encara i així, pretenem ensenyar i o aprendre alguna cosa que, a més, ens permeti competir de forma adequada. I no només això, sinó que a poder ser, sovint ens exigim fer-ho i guanyar el partit del cap de setmana.
El que vull dir, és que tot i que és habitual, no podem i no hem de ‘normalitzar-ho’. No puc entendre ni acceptar que la massificació dels camps de futbol a l’hora d’entrenar de dilluns a divendres, sigui el context escollit per a desenvolupar els diferents processos ‘d’ensenyament i aprenentatge’ que comporta la pràctica del futbol. Perquè al meu entendre el futbol és això i no pas una altra cosa, processos d’ensenyament i aprenentatge constants i continuats, processos que cal desenvolupar al llarg de tot el temps que duren les diferents etapes en les que dividim cada procés. Diariament els tècnics planifiquem de quina manera ajudar els nostres futbolistes pels aprenentatges que ens han d’apropar a assolir un nivell competitiu concret. No es pot entendre que de dilluns a divendres ‘estudiem’ un fet en unes circumstàncies allunyades de la realitat i que el dia de partit, les condicions, el context i l’exigència sigui tan diferent al que durant la setmana hem intentat aprendre.
Sé perfectament que el futbol, per diferents motius, no és un esport que, sempre, de manera necessària, hagis de practicar-lo com a tal per poder després competir, és a dir, no sempre hem d’entrenar futbol per poder jugar a futbol. Però hem superat amb escreix en molts casos els límits de la coherència. Els equips de futbol 11, entrenen 3 dies en mig camp en els millors dels casos i sovint en ¼ de camp. El mateix passa amb els de futbol 7, que són precisament aquells que haurien de tenir les millors condicions per entrenar i per aprendre.
Per jugar a tenis i a qualsevol altre esport has d’entrenar en unes condicions molt properes a la realitat en la que competiràs. Us posaré un exemple per mi prou visual i evident. En futbol, entrenar el que habitualment entrenem en els espais que tenim per a fer-ho i el que pretenem fer el cap de setmana en espais reals, equivaldria a entrenar a tenis taula durant la setmana i competir en un partit de tenis el cap de setmana. No s’assemblen en res oi? El mateix passa amb altres esports, a ningú se li acudiria dir-li a un atleta de 100 metres llisos que ha d’entrenar-se, sí o sí, en distàncies de com a màxim 25 metres, no s’aguantaria per enlloc, no ho veuríem raonable. Salvant les distàncies entre uns esports i altres, del futbol ens n’hauríem d’allunyar el menys possible en tots els sentits a l’hora d’entrenar-lo, a l’hora d’aprendre’l. L’espai al meu entendre, el menystenim quan és quelcom important, probablement el més important a l’hora d’ensenyar i aprendre, després de la pilota, els companys i els adversaris.
Sé que no té fàcil solució, que no hi ha un únic responsable, i ni tan sols sé si els que estem implicats, d’alguna manera o altra, pensem el mateix. També sé, però, que cada dia, milers de nens i nenes, perden l’oportunitat d’aprendre i practicar amb certa normalitat, allò que més els hi agrada, el futbol, per no tenir entre d’altres moltes coses, la possibilitat d’aprendre en espais raonables i d’acord amb context i les dimensions del terreny de joc reglamentari, aquell en el que dissabte o diumenge tots plegats exigirem “resultats”.
